¡¡¡ESTAMOS DE ESTRENO!!!
Mònica Catalán • 5 de marzo de 2020
Bienvenidos a nuestro nuevo blog.
El 4 de juliol, les famílies del Danzalona tenim una cita a l’auditori de Sant Cugat. Aquell dissabte celebrarem el tradicional festival de l’escola amb què tanquem el curs 2019-2020. Encara ara ens emocionem quan ens venen al cap les imatges del 6 de juliol del 2019, el dia en què va tenir lloc l’acte que ja s’ha convertit en la tradició més esperada pels nostres alumnes i els seus familiars: el festival del Danzalona. La darrera edició, la sisenà que vam celebrar plegats, va reunir 200 alumnes de totes les edats sobre l’escenari de l’auditori de Sant Cugat, en un festival que vam presentar al públic sota el títol de Viatgers al tren. Una cita amb la dansa que no seria possible sense la gran implicació de tot el professorat de l’escola, tant durant el curs com el dia del festival perquè tot es desenvolupi amb la precisió desitjada. Unes 800 persones ens vau voler acompanyar des de les butaques de l’auditori en aquest fantàstic viatge que plasma l’esforç i la il•lusió que grans i petits aboquem a les classes durant tot un curs. Sobre l’escenari van desfilar, durant dues hores, alumnes de jazz, dansa clàssica, dansa contemporània, old school, cant, dansa oriental i bollywood. Nens i nenes, també ballarines adultes, que recordaran tota la vida una tarda màgica que va obtenir la millor recompensa possible: la satisfacció del públic que omplia la sala. Grans ovacions que ens recorden que val molt la pena la gran feina que tot l’alumnat fa durant hores i hores de classe per oferir el millor festival possible. Un cop més, els familiars i els amics dels nostres ballarins van respondre amb el màxim entusiasme. No ens podeu fer més feliços. Així que gràcies a tothom per fer-ho possible!!! Us esperem al festival del 2020, el nostre setè festival, que ja estem preparant amb la mateixa il•lusió i dedicació.
Amb quina edat vau començar a ballar? - Mònica Catalán: Jo amb quatre anys. La meva mare sempre havia volgut ser ballarina i no va poder ser-ho. Aleshores vam anar al cinema i va sortir anunciada l’escola del barri. Jo vaig dir que volia fer ballet, ma mare m’hi va portar i em va encantar i hi segueixo enganxada. - Maite Ariño: Jo amb cinc anyets i el meu cas és totalment diferent. Jo mai vaig dir mare vull ballar. Mai. Jo mai vaig pensar a ser ballarina. Començo perquè ma mare té aquesta inquietud i jo feia dansa, atletisme, guitarra, bàsquet… i sovint moltes coses alhora. Amb el temps seguia amb el ballet perquè m’ho passava molt bé. En quin moment percep un ballarí en quin estil encaixa millor? - Mònica : De vegades la vida et va portant. Jo feia ballet, dansa espanyola, jazz, claqué… i arran de situacions et vas trobant que hi ha estils que t’enamoren més que no pas altres. Jo em sento molt i connectada amb el jazz i amb la dansa espanyola. Però la realitat es que m’ha encanten totes les disciplines i formes d’expressió,. Me he format amb diferents disciplines al llarg de la meva carrera professional i he de dir que amb totes elles he gaudit moltíssim, cadascuna m’apropa a un sentiment diferent i ha enriquit la meva forma de ballar. - Maite : Vaig començar amb el clàssic perquè era l’estil que s’impartia a la meva primera escola i vaig estar en aquell centre molts anys. Però els dissabtes venia una professora i feia dansa espanyola, per exemple. Tot i que el meu llenguatge es el ballet clàssic , m’agrada tot i professionalment he ballat moltes disciplines, però em trobo més còmode amb el ballet. Us ha marcat especialment algun professor o professora? - Maite: La Madó, Madelaine, és la meva gran mestra. La meva primera professora de contemporani, la Dinora Valdivia, també em va marcar. I la Mitel és una mestra davant la qual em trec el barret. - Mònica: La meva primera professora, la Isa Moren, és qui va fer que m’enamorés d’aquesta professió. Després, he passat per molts mestres de diferents disciplines. La Contxa Borrull, era una mestre d’edat avançada, la recordo amb tendresa, els dissabtes a la tarda la mare em portava a fer classes particulars de dansa espanyola al carrer Petrixol i al sortir de classe anàvem a menjar una xocolata desfeta, a una de les xocolateries més antigues de Barcelona. En venen a la ment molts mestres, penso en el Josep Víctor Rodrigo, el Máximo Hita, Pilar Domínguez, la Ruth i en Roll, José de la Vega , Brigitte Harroche, Beatriz Winser, Francisco Lloberas, Ramón Oller , Nesma, Narjess Montasser… Recordeu en quin moment vau tenir clar que us volíeu dedicar professionalment al mon de la dansa? - Mònica: Jo des de petita. Recordo que ho tenia molt clar i al col•legi ja era la ballarina. En una ocasió ens van portar al programa de televisió “Gente Joven” quan tenia dotze anys malgrat era un concurs per a majors de setze. Va ser tot un esdeveniment al meu cole. - Maite: Jo m’hi vaig trobar. Era una persona que no anava sobrada d’autoestima i no em creia que em podia dedicar a ballar. Jo anava estudiant paral•lelament. Jo soc òptica. Feia ambdues coses a la vegada. Però la meva professora de dansa de sempre va traspassar una de les seves escoles a una altra persona i a mi i vaig començar a impartir classes. Als matins treballa a una òptica i a les tardes impartia classes de dansa. Fins que vaig tenir clar el que volia fer. Les vostres famílies van entendre en tot moment la vostra passió per la dansa? - Mònica: A mi sempre m’han donat suport els meus pares. Jo vinc d’una família molt humil i tinc les castanyoles al meu despatx per no oblidar mai d’on vinc. Cada vegada que obro l’armari i les veig recordo com la meva mare va estalviar setmana a setmana per poder-les comprar . La meva mare sempre m’acompanyava on feia falta. Als quinze anys ja feia de professora. Hi ha massa pares que pensen que la dansa és una afició més que no pas una sortida professional? - Mònica: Hi ha de tot. Jo sempre els dic que d’un hobby poden fer una professió però que també han d’aprofitar la dansa per impregnar-se de valors que et serviran per tot a la vida, com la disciplina, el respecte, el saber estar… Si saps pujar a un escenari afrontes de forma diferent una entrevista de feina. Maite: Jo m’hi continuo trobant. Anys enrere, quan vaig començar a donar classe, jo mateixa sentia que arrossegava les nenes a un futur incert. Fins que vaig entendre que tot és incert i que val la pena apostar per la teva passió. Quins són els principals valors que mireu de transmetre als vostres alumnes? - Mònica: La superació, la constància, l’esforç, la frustració, que és bo que la treballin perquè en tindran a la vida. Estem a l’era del click i han d’entendre que les fites s’aconsegueixen a poc a poc, no de cop. - Maite: Intento que aprenguin que les coses no s’aconsegueixen d’un dia per l’altre. Valoro la constància, l’esforç, el no desesperar… Què us aporten els alumnes a vosaltres? - Mònica: De tot. La relació que crees amb ells és molt especial. Al meu mòbil hi ha més fotografies de les meves alumnes que dels meus fills (riu). De vegades no em cal ni parlar amb elles per saber com estan. Quan tenen alguna preocupació, formo part de la seva vida i elles de la meva. Ara, gràcies a les xarxes socials, estic recuperant relacions amb antigues alumnes. - Maite: La relació que es crea és molt maca. Tant que quan deixes escoles i alumnes enrere trenques un vincle i aquest procés és molt dolorós. Perds mig braç. Hi ha alumnes que passen molts anys amb la mateixa professora. Imagina el vincle que es crea. El mon de la dansa és molt competitiu? - Maite: Jo crec que depèn molt dels professors que tinguis. Però a mi no m’agrada gens la competició. Hi ha escoles on això es potencia molt. - Mònica: Jo intento transmetre als meus alumnes que s’han d’ajudar entre ells i que les amistats que facin ara els duraran tota la vida. Quan anem a un concurs els dic que som guanyadores si han gaudit del treball en tot el procés. Encara existeix un cert rebuig social a què els nens siguin ballarins? Segueix sent un mon de dones? - Mònica: Hi ha menys nens a les escoles però depèn molts dels pares. Quan viatges veus que altres països tenen molta més cultura de la dansa i de les arts escèniques. - Maite: A nivell professional ho tenen molt millor que les noies perquè hi ha molt menys on triar. Però fins i tot quan ets dona hi ha molta gent que encara s’estranya quan li dius que ets ballarina. Una de les grans virtuts de la dansa és potser que tothom hi pot trobar el seu espai? - Mònica: Tothom hi té cabuda, i a qualsevol edat. Només has de tenir ganes i interès. El ballar et dóna felicitat. - Maite: És absolutament cert. De fet a Danzalona tenim classes de diferents nivells, recentment hem obert una classe de ballet nivell zero, dirigides a alumnes que potser van fer fer clàssic fa molts anys i volen rependre l'activitat o a aquells que ballen altres disciplines i volen millorar la seva tècnica. De què us sentiu més satisfetes dels anys que fa que us dediqueu a la dansa? - Mònica: Jo d’haver elegit dedicar-me a això. D’haver fet de la dansa la meva manera de viure. No em canso mai de ballar, de veure dansa i de donar classes per transmetre i compartir el que més m’apassiona… - Maite: De poder tenir una professió que em fa feliç. Em sento molt afortunada. M’agrada ajudar a la gent i, quan ensenyo, sento que ajudo el meu alumnat i rebo aquest agraïment. Els adults et donen les gràcies per les classes. Teniu alguna assignatura pendent? - Maite: Totes però no em dóna temps. M’encantaria provar totes les tècniques possibles. Però també m’encantaria apropar-me a la història de la dansa, i tocar instruments… Necessitaria cinc mil vides per fer tot el que m’agradaria. - Mònica: Jo ho he provat moltes disciplines, però m’encantaria reenganxar-me al claqué, per dir alguna cosa. I estudiar escenografia, piano, i cant.. i de fet ho faria tot.
Aquesta és una pregunta que molts pares i mares ens feu i per això mirarem de donar-vos resposta. En general, el més recomanable és començar quan els nens i nenes ja han fet els quatre anys. No és una regla exacta ja que també dependrà de la motricitat de cadascú i de la seva capacitat per seguir les pautes d’una classe. Els alumnes més petits poden començar les seves primeres classes amb dansa creativa, tant ballet com dansa jazz. El més important, amb aquesta edat, és que concebin la dansa com una experiència divertida i creativa. L’objectiu en la primera etapa és que aprenguin els passos bàsics però amb una barreja de creativitat i de jocs musicals. La dansa i la música són experiències sensitives. Quan la música entra en contacte amb la part emocional dels nens, aquests experimenten tot tipus de sensacions que els ajuden a desenvolupar la seva creativitat, la seva part afectiva i la seva part motriu. Beneficis del ball en els nens Per començar, es tracta d’una activitat física que afavoreix l’exercici cardiovascular, a més d’enfortir els músculs i millorar l’elasticitat i el sentit de l’equilibri. D’altra banda, afavoreix la coordinació, la memòria i la concentració. Els moviments repetitius i la voluntat de fer passos coordinats que acompanyin la melodia és un gran estímul per al desenvolupament psicomotor de l’infant. Li permet també tenir un major coneixement del seu propi esquema corporal. Contribueix, a més a més, a adquirir sentit del ritme i oïda musical, i des del punt de vista social, els ajuda a desinhibir-se, a fer nous amics i a disposar d’una millor capacitat de socialització. Cal no oblidar una cosa molt important: ballar contribueix a millorar l’autoestima, a alliberar tensions i a enfortir la confiança en un mateix. A Danzalona considerem molt important tenir en compte els ritmes d’aprenentatge de cada alumne, de manera que l’ensenyança sigui adequada per al nivell i la personalitat de cada alumne. Com tantes altres coses en l’etapa de desenvolupament, el ball també és aprenentatge i la millor manera d’aprendre és, sens dubte, gaudint del que fem. • Ballar és un mitja per a canalitzar l’energia i una forma suprema d’expressar-nos. Com a mestres tenim una eina meravellosa a les nostres mans i no hi ha res que ens agradi més que fer feliços als alumnes que venen a les nostres classes.
Nos hace muchísima ilusión presentaros la nueva herramienta de la academia, un espacio de intercambio de información relacionada con la danza que ponemos en marcha coincidiendo con el inicio de curso.
¿Por qué creamos este blog?
- Porque nos encanta crecer, contaros historias, abriros las puertas de la escuela de par en par para que conozcáis todas nuestras interioridades.
- Porque es una oportunidad para trasladar os de una forma rápida y accesible nuestra pasión por la danza.
- Porque nos permite crear un punto de encuentro entre los profesionales de Danzalona, los alumnos y sus familias, y a la vez compartirlo con todas las personas que sientan el mismo amor por el baile.
- Porque aspiramos a que este blog se convierta en la voz de todas las personas con las que compartimos nuestro día a día, que os veáis reflejados en su contenido, y por eso estamos abiertos a vuestras propuestas y comentarios.
- Porque pensamos que bailar es uno de los secretos de la felicidad y confiamos que si os acercamos
al mundo de la danza os ayudaremos a ser más felices.
El 4 de juliol, les famílies del Danzalona tenim una cita a l’auditori de Sant Cugat. Aquell dissabte celebrarem el tradicional festival de l’escola amb què tanquem el curs 2019-2020. Encara ara ens emocionem quan ens venen al cap les imatges del 6 de juliol del 2019, el dia en què va tenir lloc l’acte que ja s’ha convertit en la tradició més esperada pels nostres alumnes i els seus familiars: el festival del Danzalona. La darrera edició, la sisenà que vam celebrar plegats, va reunir 200 alumnes de totes les edats sobre l’escenari de l’auditori de Sant Cugat, en un festival que vam presentar al públic sota el títol de Viatgers al tren. Una cita amb la dansa que no seria possible sense la gran implicació de tot el professorat de l’escola, tant durant el curs com el dia del festival perquè tot es desenvolupi amb la precisió desitjada. Unes 800 persones ens vau voler acompanyar des de les butaques de l’auditori en aquest fantàstic viatge que plasma l’esforç i la il•lusió que grans i petits aboquem a les classes durant tot un curs. Sobre l’escenari van desfilar, durant dues hores, alumnes de jazz, dansa clàssica, dansa contemporània, old school, cant, dansa oriental i bollywood. Nens i nenes, també ballarines adultes, que recordaran tota la vida una tarda màgica que va obtenir la millor recompensa possible: la satisfacció del públic que omplia la sala. Grans ovacions que ens recorden que val molt la pena la gran feina que tot l’alumnat fa durant hores i hores de classe per oferir el millor festival possible. Un cop més, els familiars i els amics dels nostres ballarins van respondre amb el màxim entusiasme. No ens podeu fer més feliços. Així que gràcies a tothom per fer-ho possible!!! Us esperem al festival del 2020, el nostre setè festival, que ja estem preparant amb la mateixa il•lusió i dedicació.
Amb quina edat vau començar a ballar? - Mònica Catalán: Jo amb quatre anys. La meva mare sempre havia volgut ser ballarina i no va poder ser-ho. Aleshores vam anar al cinema i va sortir anunciada l’escola del barri. Jo vaig dir que volia fer ballet, ma mare m’hi va portar i em va encantar i hi segueixo enganxada. - Maite Ariño: Jo amb cinc anyets i el meu cas és totalment diferent. Jo mai vaig dir mare vull ballar. Mai. Jo mai vaig pensar a ser ballarina. Començo perquè ma mare té aquesta inquietud i jo feia dansa, atletisme, guitarra, bàsquet… i sovint moltes coses alhora. Amb el temps seguia amb el ballet perquè m’ho passava molt bé. En quin moment percep un ballarí en quin estil encaixa millor? - Mònica : De vegades la vida et va portant. Jo feia ballet, dansa espanyola, jazz, claqué… i arran de situacions et vas trobant que hi ha estils que t’enamoren més que no pas altres. Jo em sento molt i connectada amb el jazz i amb la dansa espanyola. Però la realitat es que m’ha encanten totes les disciplines i formes d’expressió,. Me he format amb diferents disciplines al llarg de la meva carrera professional i he de dir que amb totes elles he gaudit moltíssim, cadascuna m’apropa a un sentiment diferent i ha enriquit la meva forma de ballar. - Maite : Vaig començar amb el clàssic perquè era l’estil que s’impartia a la meva primera escola i vaig estar en aquell centre molts anys. Però els dissabtes venia una professora i feia dansa espanyola, per exemple. Tot i que el meu llenguatge es el ballet clàssic , m’agrada tot i professionalment he ballat moltes disciplines, però em trobo més còmode amb el ballet. Us ha marcat especialment algun professor o professora? - Maite: La Madó, Madelaine, és la meva gran mestra. La meva primera professora de contemporani, la Dinora Valdivia, també em va marcar. I la Mitel és una mestra davant la qual em trec el barret. - Mònica: La meva primera professora, la Isa Moren, és qui va fer que m’enamorés d’aquesta professió. Després, he passat per molts mestres de diferents disciplines. La Contxa Borrull, era una mestre d’edat avançada, la recordo amb tendresa, els dissabtes a la tarda la mare em portava a fer classes particulars de dansa espanyola al carrer Petrixol i al sortir de classe anàvem a menjar una xocolata desfeta, a una de les xocolateries més antigues de Barcelona. En venen a la ment molts mestres, penso en el Josep Víctor Rodrigo, el Máximo Hita, Pilar Domínguez, la Ruth i en Roll, José de la Vega , Brigitte Harroche, Beatriz Winser, Francisco Lloberas, Ramón Oller , Nesma, Narjess Montasser… Recordeu en quin moment vau tenir clar que us volíeu dedicar professionalment al mon de la dansa? - Mònica: Jo des de petita. Recordo que ho tenia molt clar i al col•legi ja era la ballarina. En una ocasió ens van portar al programa de televisió “Gente Joven” quan tenia dotze anys malgrat era un concurs per a majors de setze. Va ser tot un esdeveniment al meu cole. - Maite: Jo m’hi vaig trobar. Era una persona que no anava sobrada d’autoestima i no em creia que em podia dedicar a ballar. Jo anava estudiant paral•lelament. Jo soc òptica. Feia ambdues coses a la vegada. Però la meva professora de dansa de sempre va traspassar una de les seves escoles a una altra persona i a mi i vaig començar a impartir classes. Als matins treballa a una òptica i a les tardes impartia classes de dansa. Fins que vaig tenir clar el que volia fer. Les vostres famílies van entendre en tot moment la vostra passió per la dansa? - Mònica: A mi sempre m’han donat suport els meus pares. Jo vinc d’una família molt humil i tinc les castanyoles al meu despatx per no oblidar mai d’on vinc. Cada vegada que obro l’armari i les veig recordo com la meva mare va estalviar setmana a setmana per poder-les comprar . La meva mare sempre m’acompanyava on feia falta. Als quinze anys ja feia de professora. Hi ha massa pares que pensen que la dansa és una afició més que no pas una sortida professional? - Mònica: Hi ha de tot. Jo sempre els dic que d’un hobby poden fer una professió però que també han d’aprofitar la dansa per impregnar-se de valors que et serviran per tot a la vida, com la disciplina, el respecte, el saber estar… Si saps pujar a un escenari afrontes de forma diferent una entrevista de feina. Maite: Jo m’hi continuo trobant. Anys enrere, quan vaig començar a donar classe, jo mateixa sentia que arrossegava les nenes a un futur incert. Fins que vaig entendre que tot és incert i que val la pena apostar per la teva passió. Quins són els principals valors que mireu de transmetre als vostres alumnes? - Mònica: La superació, la constància, l’esforç, la frustració, que és bo que la treballin perquè en tindran a la vida. Estem a l’era del click i han d’entendre que les fites s’aconsegueixen a poc a poc, no de cop. - Maite: Intento que aprenguin que les coses no s’aconsegueixen d’un dia per l’altre. Valoro la constància, l’esforç, el no desesperar… Què us aporten els alumnes a vosaltres? - Mònica: De tot. La relació que crees amb ells és molt especial. Al meu mòbil hi ha més fotografies de les meves alumnes que dels meus fills (riu). De vegades no em cal ni parlar amb elles per saber com estan. Quan tenen alguna preocupació, formo part de la seva vida i elles de la meva. Ara, gràcies a les xarxes socials, estic recuperant relacions amb antigues alumnes. - Maite: La relació que es crea és molt maca. Tant que quan deixes escoles i alumnes enrere trenques un vincle i aquest procés és molt dolorós. Perds mig braç. Hi ha alumnes que passen molts anys amb la mateixa professora. Imagina el vincle que es crea. El mon de la dansa és molt competitiu? - Maite: Jo crec que depèn molt dels professors que tinguis. Però a mi no m’agrada gens la competició. Hi ha escoles on això es potencia molt. - Mònica: Jo intento transmetre als meus alumnes que s’han d’ajudar entre ells i que les amistats que facin ara els duraran tota la vida. Quan anem a un concurs els dic que som guanyadores si han gaudit del treball en tot el procés. Encara existeix un cert rebuig social a què els nens siguin ballarins? Segueix sent un mon de dones? - Mònica: Hi ha menys nens a les escoles però depèn molts dels pares. Quan viatges veus que altres països tenen molta més cultura de la dansa i de les arts escèniques. - Maite: A nivell professional ho tenen molt millor que les noies perquè hi ha molt menys on triar. Però fins i tot quan ets dona hi ha molta gent que encara s’estranya quan li dius que ets ballarina. Una de les grans virtuts de la dansa és potser que tothom hi pot trobar el seu espai? - Mònica: Tothom hi té cabuda, i a qualsevol edat. Només has de tenir ganes i interès. El ballar et dóna felicitat. - Maite: És absolutament cert. De fet a Danzalona tenim classes de diferents nivells, recentment hem obert una classe de ballet nivell zero, dirigides a alumnes que potser van fer fer clàssic fa molts anys i volen rependre l'activitat o a aquells que ballen altres disciplines i volen millorar la seva tècnica. De què us sentiu més satisfetes dels anys que fa que us dediqueu a la dansa? - Mònica: Jo d’haver elegit dedicar-me a això. D’haver fet de la dansa la meva manera de viure. No em canso mai de ballar, de veure dansa i de donar classes per transmetre i compartir el que més m’apassiona… - Maite: De poder tenir una professió que em fa feliç. Em sento molt afortunada. M’agrada ajudar a la gent i, quan ensenyo, sento que ajudo el meu alumnat i rebo aquest agraïment. Els adults et donen les gràcies per les classes. Teniu alguna assignatura pendent? - Maite: Totes però no em dóna temps. M’encantaria provar totes les tècniques possibles. Però també m’encantaria apropar-me a la història de la dansa, i tocar instruments… Necessitaria cinc mil vides per fer tot el que m’agradaria. - Mònica: Jo ho he provat moltes disciplines, però m’encantaria reenganxar-me al claqué, per dir alguna cosa. I estudiar escenografia, piano, i cant.. i de fet ho faria tot.
Aquesta és una pregunta que molts pares i mares ens feu i per això mirarem de donar-vos resposta. En general, el més recomanable és començar quan els nens i nenes ja han fet els quatre anys. No és una regla exacta ja que també dependrà de la motricitat de cadascú i de la seva capacitat per seguir les pautes d’una classe. Els alumnes més petits poden començar les seves primeres classes amb dansa creativa, tant ballet com dansa jazz. El més important, amb aquesta edat, és que concebin la dansa com una experiència divertida i creativa. L’objectiu en la primera etapa és que aprenguin els passos bàsics però amb una barreja de creativitat i de jocs musicals. La dansa i la música són experiències sensitives. Quan la música entra en contacte amb la part emocional dels nens, aquests experimenten tot tipus de sensacions que els ajuden a desenvolupar la seva creativitat, la seva part afectiva i la seva part motriu. Beneficis del ball en els nens Per començar, es tracta d’una activitat física que afavoreix l’exercici cardiovascular, a més d’enfortir els músculs i millorar l’elasticitat i el sentit de l’equilibri. D’altra banda, afavoreix la coordinació, la memòria i la concentració. Els moviments repetitius i la voluntat de fer passos coordinats que acompanyin la melodia és un gran estímul per al desenvolupament psicomotor de l’infant. Li permet també tenir un major coneixement del seu propi esquema corporal. Contribueix, a més a més, a adquirir sentit del ritme i oïda musical, i des del punt de vista social, els ajuda a desinhibir-se, a fer nous amics i a disposar d’una millor capacitat de socialització. Cal no oblidar una cosa molt important: ballar contribueix a millorar l’autoestima, a alliberar tensions i a enfortir la confiança en un mateix. A Danzalona considerem molt important tenir en compte els ritmes d’aprenentatge de cada alumne, de manera que l’ensenyança sigui adequada per al nivell i la personalitat de cada alumne. Com tantes altres coses en l’etapa de desenvolupament, el ball també és aprenentatge i la millor manera d’aprendre és, sens dubte, gaudint del que fem. • Ballar és un mitja per a canalitzar l’energia i una forma suprema d’expressar-nos. Com a mestres tenim una eina meravellosa a les nostres mans i no hi ha res que ens agradi més que fer feliços als alumnes que venen a les nostres classes.